sábado, 25 de diciembre de 2010
martes, 21 de diciembre de 2010
mon jour
Hi ha dies tan fantàstics, tan ben fets, tot i que hi hagi detalls que t'ajuden a no comprendre el que està passant i no fan res més que molestar, que segurament aquesta molèstia tendrà una finalitat positiva; com per exemple els obrers que hi ha a casa avui, que s'ha presentat molt d'hora sense dir res prèviament, i clar ara ho tenc tot inundat de polseta blanca-groguenca.
doncs el que explicava, que hi ha dies molt fantàstics, com avui, plou però no passa res, ha estat agradable passejar per les rambles anant d'una banda a l'altre amb la meva banda sonora, esquivant paraigües, bosses de la compra, curiosos que tafanegen, tendes, quioscs, edificis, spots publicitaris o simplement mirant altra gent que maquina.
Aquest matí ha estat bastant surrealista, carregat d'una inesperada felicitat, o plenitud que flotava pel meu inetrior, com ha dit el Quim, deixant de banda l'espai pla i fins i tot el volum. Forma pura.
Ha estat un matí ni curt ni llarg, però tampoc pesat ni lleuger. Després de conviure amb un dinosaure, en Teo, un pern amb rosca, i altres mòduls geomètrics que no cal explicar perquè s'extendria molt la nota -esteu tots folls- ; havent passat una llarguíssima nit de teclejades d'ordinador, de retalls de colors, enganxades de trékelè, fusta, roba, fil, papers mini-funcionals combustibles, pintades d'esmalt, de paret, de llum encadescent, de jocs d'ombres i projeccions infinites dins una línia del meu espai, alimentats a base de Rissoto grec per cobrir tot un exèrcit de nans de circ que circulaven per l'habitació quan m'he despert. Després tot ha començat a rodar, bastant depressa, tot i que els meus ulls, els meus nervis, i el meu cervell ho percebia a anys llum de la realitat.
He arribat al santuari on ens hem visioalimentat, adormit, despert unes quantes vegades, hem debatit i crdat, hem arribat tard, -com cada dia, ( rialla )-, plovia, però no em feia res, en tot cas al meu abric, però poca cosa. Els xinos, oh els xinos, grans proveedors de qualsevol objecte que et puguis immaginar, que serveixen fins a un sert punt, tot i que el super fent proves.
Al break, oh quin break, quins breaks, i quin fart de riure. Erem allà sota, amagats, però no feia fret, avui les sensacions del tacte gaire bé no hi eren, mes bé predominava una abundant quantitat de son, que a hores d'ara va i ve -(2:09) de moment.
Després packagin, ui quin packagin, - a correcuita (que deis aquí)- però només ha durat uns quaranta ? quaranta-dos minuts, pot ser ? no calia que fos gaire espectacular, bé o pot ser sí, era pel senyor professor, que al final ha acabat ficant-hi mà.
Eh ! que bé que hem esmorzat, hi havia tanta varietat, un kirch, galetes, entrepans, plum cake -oh, que bo-, coca de poma, que quina nit la pobra tarta de poma, oi ? però va estar força bé. també Cafè de Colòmbia, tres racions més una per emportar; tres litres poden ser ? i sucs de fruites, i més coses. Però a part d'això, la següent tanda ... que bé, que gran, que grans !! meravellós, espectacular !! quins enginys, quines idees !! quins regals !! semblavem una familia. Som una familia. Per uns arracades, per altres ninots de la consciencia, per uns altres llibres d'idees, pintures, dibuixos, lampares, bufandes, fermalls, carteres ... tot el que hem pogut aprofitar de recursos els dimarts a la tarda, després de dinar en comuna dins l'espai tridimensional del senyor micro-ones; s'hi han arribat a sentir de paraules formant frases estranyes, moltes però sense sentit, tot i que ben contextualitzades, és molt entretengut estar allà i mirar els tapers dels demés.
La repartició dels regals d'empresa de L'Amic Invisible, han estat fabulosos, per a mi, per altres no tant, i esbrinar qui te l'havia fet, i examinar la lletra de la noteta, o el paper, o l'envoltori, o la forma o fins i tot el soroll. Ha estat tan màgic, com als nadals de la Bauhaus. Fins i tot he proposat a la tutora a veure si La Massana ens fa unes quantes habitacions, així no arribaria tard i no aniríem tan carregats, oh i al centre de Barcelona, clar que sí, fent una comuna, crear una societat d'artistes. Aquest podria ser un bon desig per posar a totes les estrelles que es veuran brillar demà al mateix recinte.
un aspecte curiós de l'esmorzar ha estat que quan ha vingut l'altre grup, s'han com avergonyit d'alimentar-se del nostre entorn; no ! no pot ser això ! haurem de fer una festa tots plegats per fer-nos els uns als altres; poden sorgir molt bones amistats d'aquí, i ho hem d'aprofitar; ho hem d'aprofitar tot.
Després de badocar, de jugar amb les superbaquetes, de dormir tots ben aferradets, ens hem tornat a visioalimentar, aquesta vegada seré concret, ha estat a càrrec del senyor William Kentridge; val la pena entretenir-s'hi, fa, fa vida amb carbonet, i en sortia impecable, la seva camisa no es tacava gens.
Proveit de tots el estris més innecessaris que de necessaris, he sortit, i plovia, però no m'importava, en aquell moment em sentia tan bé que no em banyava. m'he resistit a la superfacialitat del consumisme, i he copait formes i colors; ells s'ho perden -rialla. Ha estat en aquest precís instant quan he tornat al principi. Quan passejava per la rambla mentre plovia i esquivava el que esquivava i veia el moviment a anys llum, però el cafè colombí no deixava e caminar-me ràpidament -això és cosa seva-. Ara sí, quan he arribat al principi, ja no hi havia l'exèrcit, pols, sacs, blocs, gent que no havia vist mai, em molestava en el meu espai, fos quin fos el meu espai, tot i que quan he obert les vidrieres del meu cau, oh, quin desordre més ben organitzat, tot tan mogut de lloc, perquè sí, perquè tenia lloc i el vaig aprofitar. Va estar força bé, així com el cigarret al balcó analitzant l'olor del terra banyat que té Barcelona, diferent del que havia olorat fins ara, sense dubte el millor -per mi- el de casa dels meus pares al cap -davall un garrover.
La tarda; la tarda ha anat bé, lenta segurament. M'he adormit fins a confondre la realitat fictícia amb la meva pròpia. Després m'he recobert de fruita, que ara (2:49) hauria de preparar per l'esmorzar que ens pertoca demà. Demà sí, demà serem els tres grups, i que flueixin les estrelles i tot el que hagi de fluir.
Més tard, he anat a comprar globus, i no n'he trobat, be sé, dos, al carrer, a uns dos pams un de l'altre. qui m'està seguint ? no es que em molesti, és curiositat, potser un dia també et puc ajudar així com m'ajudes tu a jo. cal afegir, que un d'aquests globus, ha reacciona de manera violenta front la pintura fosforescent i m'ha inundat les habitacions d'uns punts verds, brillants. Ha estat genial la forma en que ha esclatat, púh! profund i sec, i ara tot brilla, tenc infinites noves constel·lacions només per a mi. M'agradaria poder portar-les demà, però m'és bastant complicat per qüestió d'hores de son, que realment n'estic traient bastant profit, tot i que hi veigi borrós des de fa hores, però no m'importa, tenc ganes de fer. És el que compta, no ?
Mon jour, no s'acaba aquí, perquè és cada persona que delimita el seu temps i l'organitza així com cada un vol. Per exemple aquest possiblement comença de manera indirecte el diumenge a la nit.
Bonanit.
Ha estat un matí ni curt ni llarg, però tampoc pesat ni lleuger. Després de conviure amb un dinosaure, en Teo, un pern amb rosca, i altres mòduls geomètrics que no cal explicar perquè s'extendria molt la nota -esteu tots folls- ; havent passat una llarguíssima nit de teclejades d'ordinador, de retalls de colors, enganxades de trékelè, fusta, roba, fil, papers mini-funcionals combustibles, pintades d'esmalt, de paret, de llum encadescent, de jocs d'ombres i projeccions infinites dins una línia del meu espai, alimentats a base de Rissoto grec per cobrir tot un exèrcit de nans de circ que circulaven per l'habitació quan m'he despert. Després tot ha començat a rodar, bastant depressa, tot i que els meus ulls, els meus nervis, i el meu cervell ho percebia a anys llum de la realitat.
He arribat al santuari on ens hem visioalimentat, adormit, despert unes quantes vegades, hem debatit i crdat, hem arribat tard, -com cada dia, ( rialla )-, plovia, però no em feia res, en tot cas al meu abric, però poca cosa. Els xinos, oh els xinos, grans proveedors de qualsevol objecte que et puguis immaginar, que serveixen fins a un sert punt, tot i que el super fent proves.
Al break, oh quin break, quins breaks, i quin fart de riure. Erem allà sota, amagats, però no feia fret, avui les sensacions del tacte gaire bé no hi eren, mes bé predominava una abundant quantitat de son, que a hores d'ara va i ve -(2:09) de moment.
Després packagin, ui quin packagin, - a correcuita (que deis aquí)- però només ha durat uns quaranta ? quaranta-dos minuts, pot ser ? no calia que fos gaire espectacular, bé o pot ser sí, era pel senyor professor, que al final ha acabat ficant-hi mà.
Eh ! que bé que hem esmorzat, hi havia tanta varietat, un kirch, galetes, entrepans, plum cake -oh, que bo-, coca de poma, que quina nit la pobra tarta de poma, oi ? però va estar força bé. també Cafè de Colòmbia, tres racions més una per emportar; tres litres poden ser ? i sucs de fruites, i més coses. Però a part d'això, la següent tanda ... que bé, que gran, que grans !! meravellós, espectacular !! quins enginys, quines idees !! quins regals !! semblavem una familia. Som una familia. Per uns arracades, per altres ninots de la consciencia, per uns altres llibres d'idees, pintures, dibuixos, lampares, bufandes, fermalls, carteres ... tot el que hem pogut aprofitar de recursos els dimarts a la tarda, després de dinar en comuna dins l'espai tridimensional del senyor micro-ones; s'hi han arribat a sentir de paraules formant frases estranyes, moltes però sense sentit, tot i que ben contextualitzades, és molt entretengut estar allà i mirar els tapers dels demés.
La repartició dels regals d'empresa de L'Amic Invisible, han estat fabulosos, per a mi, per altres no tant, i esbrinar qui te l'havia fet, i examinar la lletra de la noteta, o el paper, o l'envoltori, o la forma o fins i tot el soroll. Ha estat tan màgic, com als nadals de la Bauhaus. Fins i tot he proposat a la tutora a veure si La Massana ens fa unes quantes habitacions, així no arribaria tard i no aniríem tan carregats, oh i al centre de Barcelona, clar que sí, fent una comuna, crear una societat d'artistes. Aquest podria ser un bon desig per posar a totes les estrelles que es veuran brillar demà al mateix recinte.
un aspecte curiós de l'esmorzar ha estat que quan ha vingut l'altre grup, s'han com avergonyit d'alimentar-se del nostre entorn; no ! no pot ser això ! haurem de fer una festa tots plegats per fer-nos els uns als altres; poden sorgir molt bones amistats d'aquí, i ho hem d'aprofitar; ho hem d'aprofitar tot.
Després de badocar, de jugar amb les superbaquetes, de dormir tots ben aferradets, ens hem tornat a visioalimentar, aquesta vegada seré concret, ha estat a càrrec del senyor William Kentridge; val la pena entretenir-s'hi, fa, fa vida amb carbonet, i en sortia impecable, la seva camisa no es tacava gens.
Proveit de tots el estris més innecessaris que de necessaris, he sortit, i plovia, però no m'importava, en aquell moment em sentia tan bé que no em banyava. m'he resistit a la superfacialitat del consumisme, i he copait formes i colors; ells s'ho perden -rialla. Ha estat en aquest precís instant quan he tornat al principi. Quan passejava per la rambla mentre plovia i esquivava el que esquivava i veia el moviment a anys llum, però el cafè colombí no deixava e caminar-me ràpidament -això és cosa seva-. Ara sí, quan he arribat al principi, ja no hi havia l'exèrcit, pols, sacs, blocs, gent que no havia vist mai, em molestava en el meu espai, fos quin fos el meu espai, tot i que quan he obert les vidrieres del meu cau, oh, quin desordre més ben organitzat, tot tan mogut de lloc, perquè sí, perquè tenia lloc i el vaig aprofitar. Va estar força bé, així com el cigarret al balcó analitzant l'olor del terra banyat que té Barcelona, diferent del que havia olorat fins ara, sense dubte el millor -per mi- el de casa dels meus pares al cap -davall un garrover.
La tarda; la tarda ha anat bé, lenta segurament. M'he adormit fins a confondre la realitat fictícia amb la meva pròpia. Després m'he recobert de fruita, que ara (2:49) hauria de preparar per l'esmorzar que ens pertoca demà. Demà sí, demà serem els tres grups, i que flueixin les estrelles i tot el que hagi de fluir.
Més tard, he anat a comprar globus, i no n'he trobat, be sé, dos, al carrer, a uns dos pams un de l'altre. qui m'està seguint ? no es que em molesti, és curiositat, potser un dia també et puc ajudar així com m'ajudes tu a jo. cal afegir, que un d'aquests globus, ha reacciona de manera violenta front la pintura fosforescent i m'ha inundat les habitacions d'uns punts verds, brillants. Ha estat genial la forma en que ha esclatat, púh! profund i sec, i ara tot brilla, tenc infinites noves constel·lacions només per a mi. M'agradaria poder portar-les demà, però m'és bastant complicat per qüestió d'hores de son, que realment n'estic traient bastant profit, tot i que hi veigi borrós des de fa hores, però no m'importa, tenc ganes de fer. És el que compta, no ?
Mon jour, no s'acaba aquí, perquè és cada persona que delimita el seu temps i l'organitza així com cada un vol. Per exemple aquest possiblement comença de manera indirecte el diumenge a la nit.
Bonanit.
sábado, 18 de diciembre de 2010
martes, 14 de diciembre de 2010
Més que plàstic.
Seria tan fatàstic poder viure del disseny; seria genial.
Fer, crear, pensar, plasmar, viure-ho, formar-ne part,
expressar-se; fer colors, formes, pensar, imaginar.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)