Després de molts viatges de metro, bus, avió, passejades, o simplement estant al carrer fora fer res, he portat a terme un petit estudi sobre les mirades de la gent; de la forma com respon a la mirada, com és, si amb caràcter o impersonal, intentar saber que pensa o com pensa, si hi es o si té el cap en un altre lloc.
M'he trobat moltes d'aquestes mirades, impersonals, incòmodes, amb vergonya o ignorants. Es tracta de observar els ulls de la gent, cap a on mira i quan es creuen amb la meva contar el temps que aquesta dura, la majoria d'aquestes són d'uns quatre a cinc segons i ràpidament canvien el punt on mirar, moltes incòmodes o sense personalitat. El que sol fer la gent és adonar-se que l'estant mirant als dos segons i després canviar, i al cap d'un moment tornen a cerca la teva mirada per saber si encara segueix observant i si insisteixes et tornen a trobar. Sembla ser que fan el viatge perquè si, perquè és una rutina i ja és una inèrcia donada per el despertador de cada dia.
En canvi, he trobat altres mirades molt interessants, inclús n'hi ha que m'han deixat pensat veient el rostre de l'altra persona amb el front rugós i pensador cap ficat en solucionar els seus problemes o fent un anàlisi crític sobre un tema del seu interès. Altres mirades han durat gaire bé el doble, o inclús més que els anomenats quatre segons, com si hi hagués un missatge entre mig, una mena d'inspecció cap a l'altra persona, fou com un: si, sóc aquí mira'm ! que vols ? . Aquestes són les mirades que cerc, que m'agraden i que em criden l'atenció i normalment et sols topar amb aquesta mirada unes quantes vegades al mateix trajecte; aquestes són les que estan carregades de caràcter i et ve la curiositat del perquè està tan despert, tan conscient del que passa.
També m’agraden aquelles que passen mes o menys ràpid però que els ulls segueixen la mirada de l’altre, posem per cas en els túnels i passadissos, i que la mirada segueix fins que l’angle és gaire bé impossible.
Hi ha altres mirades nervioses, que van d’una part a una altra sense tenir res clar, com si els vengués una de grossa a sobre, o potser troben un “món nou” i l’estan observant i cerquen una solució per desfer-se’n, no ho se pas; no m’he entretingut a demanar-ho.
Hi ha mirades capficades en un llibre, un diari, o una altra lectura, o potser dormen, o potser observen la música que escolten o les converses de la gent de voltant.
Fixar-se en la gent i el seu comportament, i veure la manera en que s’enfronta a una altra persona que l’està mirant donar per pensar, no trobeu, com viu, en quin estat, etc ... però fugint del caire més personal i subjectiu, mostra també com pot ser la societat, quins són els seus objectius, la seva impersonalitat, la seva moda, les seves formes de consum, la seva ... hi ha un llarg etcètera amb aquest sentit, no ? Penseu-hi a veure que hi torbeu, mireu, i penseu, penseu molt.
