jo som

tu ets

ella és

nosaltres som

vosaltres sou

elles són

 

mig buit o mig buit.

Ja no sé on buscar, hi ha massa pàgines blanques, buides, amb cuadrets, amb retxetes per omplir, però no sé ben bé de què ni com, més aviat és una obligació, que a vegades és fa cansada, pesada i avorrida ... més valdria no tenir tants blocs, tants quaderns, tants papers per embrutar. 

Embrutar, exactament no és embrutar, sinó que és un haver d'omplir.

   - Sí, hi ha idees, però es queden allà, no agafen cap altre grau de realitat, i no hauria de ser així, però a vegades és difícil començar després de molts de temps d'estar-se aturat, sense dir ni mu.

Que em suggeriu ?  

 

dijous,

Ara, avui, és així ... un clarinet ajuda ... ja ho diuen de'n Paquito D ' Rivera 

       life in a glass house, de Radiohead.

un altre dia ja contaré més coses, 

ara no surt res, està com a buit,

jo no ara no puc, no en sé més

ara no aguant.

Què és l'art ??

Art tal qual.
Diccionari de la Llengua.

punt i línia.

Pintura sintètica sobre paper.

1, 2, 3, 4.

I si no tinc temps ??

Que fa la gent quan no té temps suficient per fer, acabar, començar, seguir, amb un dels seus mals de cap, que tot i que hi estiguis plenament interessat, és una distracció de les moltes possibles altres feines a fer, sigui quina sigui. 

 - per exemple, jo ara hauria d'estar fent feina de classe, però no hi estic suficient concentrat, i fa massa hores que m'hi peg, i ja no en sóc productiu ... més aviat aprofit les hores de son que tenc atrasades per veure-hi d'un altra manera, o canviant la concepció del que és ... però bé, em conform a passar una altra nit llargueta, però amb el toca-disco engegat és més bo de dur.

També  podria girar la truita, i anar a dormir, però la ment ja no seria tan "lúcida" ni "audaç", queden moltes paraules per teclejar, i una gran col·lecció de temes que han de sonar un moment o altre.

Si no tenc temps, que faig ?

És senzill.

I després demà al matí a córrer un altre cop, o bé perquè arrib tard, o a la copisteria hi ha cua, o perquè em dic: mira tú, avui m'ho prenc en calma, i tot xino - xano, ja m'inventaré alguna excusa. Però darrerament no han estat excuses, sinó veritats, però que no han arribat a cap port, perquè ... perquè ja se sap, i la veritat és fa evident.

Tenc son, però i què ?

i tu ? tens son ?

tens fred ?

 T

E

N

S 

Aquí tothom té, i per no tenir, no té res, - no ho diuen ? -. Però tan se val, aquí tothom té, i tothom es queixa, i jo el segon, perquè aquell d'allà es queixa més que jo ... ell sabrà.

Jo tenc.

i tu ? què tens ?

Realment, temps, en tenc, i sempre en tendré. Ja sigui per fer una ... o altra; però el temps el tendré - perquè ? - perquè és el meu temps, i l'emplei així com em ve de gust, encara que moltes vegades no sigui directament per a mi, però és perque ho vull o m'ho deix fer.

És així, no ?

 és senzill.

TENS TEMPS, ÉS TEU.

compta. 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

a la massana ...

A la Massana ja hi ha

sol de primavera.

Ho hem de moure tot.

primer moviment.

Temps per mirar.

Després de molts viatges de metro, bus, avió, passejades, o simplement estant al carrer fora fer res, he portat a terme un petit estudi sobre les mirades de la gent; de la forma com respon a la mirada, com és, si amb caràcter o impersonal, intentar saber que pensa o com pensa, si hi es o si té el cap en un altre lloc.
M'he trobat moltes d'aquestes mirades, impersonals, incòmodes, amb vergonya o ignorants. Es tracta de observar els ulls de la gent, cap a on mira i quan es creuen amb la meva contar el temps que aquesta dura, la majoria d'aquestes són d'uns quatre a cinc segons i ràpidament canvien el punt on mirar, moltes incòmodes o sense personalitat. El que sol fer la gent és adonar-se que l'estant mirant als dos segons i després canviar, i al cap d'un moment tornen a cerca la teva mirada per saber si encara segueix observant i si insisteixes et tornen a trobar. Sembla ser que fan el viatge perquè si, perquè és una rutina i ja és una inèrcia donada per el despertador de cada dia.

En canvi, he trobat altres mirades molt interessants, inclús n'hi ha que m'han deixat pensat veient el rostre de l'altra persona amb el front rugós i pensador cap ficat en solucionar els seus problemes o fent un anàlisi crític sobre un tema del seu interès. Altres mirades han durat gaire bé el doble, o inclús més que els anomenats quatre segons, com si hi hagués un missatge entre mig, una mena d'inspecció cap a l'altra persona, fou com un: si, sóc aquí mira'm ! que vols ? . Aquestes són les mirades que cerc, que m'agraden i que em criden l'atenció i normalment et sols topar amb aquesta mirada unes quantes vegades al mateix trajecte; aquestes són les que estan carregades de caràcter i et ve la curiositat del perquè està tan despert, tan conscient del que passa.
També m’agraden aquelles que passen mes o menys ràpid però que els ulls segueixen la mirada de l’altre, posem per cas en els túnels i passadissos, i que la mirada segueix fins que l’angle és gaire bé impossible.

Hi ha altres mirades nervioses, que van d’una part a una altra sense tenir res clar, com si els vengués una de grossa a sobre, o potser troben un “món nou” i l’estan observant i cerquen una solució per desfer-se’n, no ho se pas; no m’he entretingut a demanar-ho.
Hi ha mirades capficades en un llibre, un diari, o una altra lectura, o potser dormen, o potser observen la música que escolten o les converses de la gent de voltant.

Fixar-se en la gent i el seu comportament, i veure la manera en que s’enfronta a una altra persona que l’està mirant donar per pensar, no trobeu, com viu, en quin estat, etc ... però fugint del caire més personal i subjectiu, mostra també com pot ser la societat, quins són els seus objectius, la seva impersonalitat, la seva moda, les seves formes de consum, la seva ... hi ha un llarg etcètera amb aquest sentit, no ? Penseu-hi a veure que hi torbeu, mireu, i penseu, penseu molt.

Òh !

                            

combien de personnes ont un orgasme en ce moment ?

meduixes.

 

Hi havia massa tranquilitat pels passadissos, massa poc enrenou ... sí, de tant en tant passa algú, però molt pocs, i gaire bé la majoria es queixaven, però ves a saber de què. Això sí,molta gent a fora, amb el seu cigarret, prenent el sol o petant la xerrada.

A les cambres del costat, hi havia gent, però no feien res, semblaven ninots mirant cap endavant. Ni música, ni fusta, ni vidres trencats; massa tranquil pel dia que era.

Hi havia massa colors plans, massa vermell en el mateix lloc; poder, gris també; i de vegades algun verd, tímid, acompanyat d'un blanc a través d'una diagonal. 

Quan de sobte irrompé un gran soroll, com una mena d'aire, però no ho era, semblava que s'hagués trencat algun objecte delicat, però estava tot en ordre. De cop i volta em pujà pel nas una estranya polsina molt fina, que es ficava cap al coll deixant-me un regust molt aspre a sobre la llengua que em feia tossir, regirant-me totes les tràquees, fent-me pessigolles pels vasos més fins. Quan vaig poder, vaig obrir els ulls, i una gran taca havia omplit tot allò tan tranquil; el vermell ja no era pla, i el gris; el gris tornà blanc, i el verd tampoc es salvà. De sobte degué passar molta gent perquè hi deixaren una gran quantitat de petjades al terra, i si picava de mans la pols es tornava a aixecar, allò em recordà a alguna imatge bastant borrosa, semblava com si haguessin vengut els bombers, però era impossible, no podia ser veritat, no hagués permès que se'n anessin sense dir res, ni que podia permetre que no haguessin posat les sirenes amb el llum tan bonic que fan. Tot el que havia ocorregut fins ara havia caigut, s'havia desplomat; bé tot no, només una petita estona, res més. Havia estat una petita incisió en aquell dia, bastant bo de fet.

 

Vámonos a pasear.

c'est just un autre objet.