meduixes.

 

Hi havia massa tranquilitat pels passadissos, massa poc enrenou ... sí, de tant en tant passa algú, però molt pocs, i gaire bé la majoria es queixaven, però ves a saber de què. Això sí,molta gent a fora, amb el seu cigarret, prenent el sol o petant la xerrada.

A les cambres del costat, hi havia gent, però no feien res, semblaven ninots mirant cap endavant. Ni música, ni fusta, ni vidres trencats; massa tranquil pel dia que era.

Hi havia massa colors plans, massa vermell en el mateix lloc; poder, gris també; i de vegades algun verd, tímid, acompanyat d'un blanc a través d'una diagonal. 

Quan de sobte irrompé un gran soroll, com una mena d'aire, però no ho era, semblava que s'hagués trencat algun objecte delicat, però estava tot en ordre. De cop i volta em pujà pel nas una estranya polsina molt fina, que es ficava cap al coll deixant-me un regust molt aspre a sobre la llengua que em feia tossir, regirant-me totes les tràquees, fent-me pessigolles pels vasos més fins. Quan vaig poder, vaig obrir els ulls, i una gran taca havia omplit tot allò tan tranquil; el vermell ja no era pla, i el gris; el gris tornà blanc, i el verd tampoc es salvà. De sobte degué passar molta gent perquè hi deixaren una gran quantitat de petjades al terra, i si picava de mans la pols es tornava a aixecar, allò em recordà a alguna imatge bastant borrosa, semblava com si haguessin vengut els bombers, però era impossible, no podia ser veritat, no hagués permès que se'n anessin sense dir res, ni que podia permetre que no haguessin posat les sirenes amb el llum tan bonic que fan. Tot el que havia ocorregut fins ara havia caigut, s'havia desplomat; bé tot no, només una petita estona, res més. Havia estat una petita incisió en aquell dia, bastant bo de fet.